En Ramon Ribera i Lluvià fa més de trenta-cinc anys que està vinculat amb Esclat Grup Social, i des d’en fa quatre, n’és el president. És pare de la Cristina, una noia amb paràlisi cerebral que actualment viu a la Residència Esclat Marina, tot i que va començar des de ben petita a l’escola Esclat.
Quin va ser el teu primer contacte amb Esclat? Com vas conèixer l’entitat?
Vam conèixer Esclat per recomanació del Doctor Ponces del Centre Pilot. Ens va dir que era el lloc on la nostra filla estaria més ben tractada i cuidada. Al principi, la Cristina anava a un altre centre, però quan tenia 8 o 9 anys va començar al centre Esclat que estava situat en una torreta del Carrer Anglesola.
Quan vas entrar a formar part de la junta directiva d’Esclat?
A la primera reunió que vam tenir a Esclat, la Lola de la Fuente, que aleshores n’era la directora, em va animar a entrar a la junta, i com aquell qui diu, des del primer dia que la Cristina va entrar a l’escola, ja hi vaig estar implicat.
Per què creus que és important estar-hi implicat? Per què has continuat?
Quan tens un fill amb discapacitat, i et donen el diagnòstic, és un xoc tan gran que no saps què fer. A finals dels anys setanta, quan va néixer la nostra filla, no hi havia pràcticament res. Quan agafes consciència d’aquesta situació, d’aquesta manca d’oferta de serveis per atendre aquest tipus de patologies, és fàcil posar-te a la pell d’altres famílies que es troben amb una situació similar. Aleshores, com que t’hi sents implicat, tens ganes de col·laborar amb el que bonament puguis i si pots ajudar a altres famílies perquè puguin tirar endavant, la veritat és que dona molta satisfacció.
I una altra raó, per la qual continuo formant part de la junta directiva i el patronat de l’entitat, és perquè hi ha molt poca gent que s’hi vulgui implicar…
Per què cada vegada és més difícil que les famílies s’animin a formar part de la junta directiva? Fa quaranta anys s’implicaven més les famílies que actualment?
Ara, moltes famílies venen dirigides des de l’administració o des d’una altra entitat, i tenen tots els serveis al seu abast des que el seu fill és petit fins que arriba a l’etapa adulta. Nosaltres només teníem l’escola. Potser si nosaltres ens ho haguéssim trobat fet, no ens hauríem implicat. Ho vam haver de construir tot des de zero.
Quins són els pilars fonamentals de la nostra entitat?
Els pilars fonamentals d’Esclat són, en primer lloc, el benestar de les persones usuàries, en segon lloc, el suport a les famílies i, en tercer lloc, la preocupació que tenim perquè la inclusió sigui un fet real i no una utopia.
Finalment, el quart pilar és la gran implicació i professionalitat dels nostres treballadors i treballadores, des del primer fins a l’últim.
Per què és important que Esclat formi part de les federacions com Dincat o la Fepccat?
Primer de tot per poder fer sentir la nostra veu, les nostres inquietuds i la nostra problemàtica. En segon lloc, ens permet fer-nos més forts en el sector per reivindicar els drets de les persones amb discapacitat. Totes les entitats juntes tenim més força davant l’administració, i la societat en general.
A més, el fet de relacionar-nos amb altres entitats també ens enriqueix, compartim experiències…
Com ha evolucionat la inclusió de les persones amb discapacitat en els darrers 40 anys?
Evidentment ha evolucionat. Hem guanyat en visibilitat i oportunitats de lloc de treball, gràcies a la Lismi, que just ara fa 40 anys que existeix. S’han fet avenços, però encara anem molt mancats perquè hi hagi una inclusió efectiva de les persones amb discapacitat i sobretot, de les que tenen grans necessitats de suport. Però s’ha avançat…
El sector de la discapacitat ha patit molt en els darrers anys (crisis econòmiques, pandèmia de la Covid-19). Què en penses de la situació infrafinançament que pateixen les entitats? Com creus que s’ha de solucionar?
Les entitats del tercer sector estem patint un infrafinançament endèmic. Contínuament surten en els mitjans de comunicació que hi ha n’hi ha algunes que estan en perill de desaparèixer o que hauran de ser absorbides per altres. Com hi podem lluitar? La principal arma és continuar parlant amb l’administració, insistint, i si cal, sortir amb les persones amb discapacitat al carrer a dir que les entitats ja no podem més.
Per quina raó el sector de la discapacitat, no rep el mateix finançament que el sector sanitari o l’educatiu?
Som un sector molt més minoritari i ens queixem poc. A més, un altre factor que ens desestabilitza molt, és que, com estem infrafinançats, els sous dels treballadors són baixos i tenim molta rotació. Els surt més a compte anar a treballar en la sanitat pública o en algun altre sector que en una residència de persones amb discapacitat!
Quins són els principals reptes en els propers anys?
En el cas d’Esclat, el principal repte és mantenir la qualitat dels serveis que estem donant fins ara i intentar millorar-los, dins les nostres possibilitats. I també, mantenir la il·lusió, la dedicació i l’entrega per la feina que tenen els nostres professionals.
Pel que fa a nivell de sector i de la societat en general, cal continuar millorant la inclusió de les persones discapacitat.
